Laura Gonzalo |

L’art és efímer alhora que etern. Ens enriqueix l’esperit i ens empobreix la butxaca, esgota el nostre pou i alimenta la nostra ànima És contradictori, tan contradictori com l’ésser humà i, malgrat això, no puc fer altra cosa que estimar-lo. El sento, el visc i el pateixo.

El recorregut que faig com artista no és més que el camí que faig a la vida. Podria dir-se que és la meva forma de portar un diari, un diari on escric amb pinzellades poesia feta dels colors dels meus sentiments i emocions, frustracions i pecats. M’allibero. És el meu espai de llibertat, on el caos cobra sentit i troba un ordre i la complexitat dels pensaments es torna senzilla.

Des del meu punt de vista, ser artista no és una professió, és una passió. Cal sentir passió per crear, i per suposat acompanyar-la de molt treball i esforç. Tota passió esdevé una necessitat, i això és per a mi la pintura: una necessitat. No concebo la meva vida sense ella malgrat que tinc d’altres inquietuds com ho són l’escultura, l’escriptura o el teatre, però malauradament  cada una d’aquestes àrees seria el projecte de tota una vida, i és que l’única limitació del creador és el factor temps. Vaig escollir la pintura perquè es el llenguatge creatiu amb el que em sento més identificada, amb el que puc ser més autèntica i expressar-me amb major llibertat i sinceritat.

Pintar és un viatjar a l’interior, amb una mirada exempta de prejudicis i de pors de ser jutjada. És un crit des del silenci, un diàleg visual amb l’espectador. No sempre allò que vull provocar és el que interpreta o sent l’espectador, i em sembla bé que sigui així, doncs cadascú ha de tenir l’oportunitat de gaudir de la seva pròpia experiència davant d’una obra, viure les seves pròpies emocions i sensacions, deixar-se portar davant la pintura, sense condicionants previs com poden ser-ho, o així ho entenc jo, els títols de les obres o els arguments sobre la mateixa.

Igual d’important és per a mi el fet de gaudir amb llibertat del procés de creació d’una obra com el fet de brindar aquesta mateixa llibertat al públic a l’hora de contemplar-la.

Laura Gonzalo